L'espècimen conegut
amb el nom d’Alicinus Stressatus habita en un poble perdut entre les vinyes de l'Alt Penedès que no passa dels tres
mil habitants i que a ella li agrada anomenar ‘Riodebolos’ creient-se, així, d'allò
més original i intentant fer al·lusió als canvis ridículs que patiren els noms
de molts pobles catalans durant la guerra civil. L'Alicinus té el 50% de gens catalans i l'altre 50% correspon a genètica
francesa. Així doncs, seria molt bonic que la nena pogués parlar tres llengües,
donant com a resultat una persona que dominés a la perfecció el català, el castellà i el francès. Doncs no és així! Per una banda, aquest espècimen domina el
català prou bé, ja que és la seva llengua materna. D'altra banda, el seu
castellà és un castellà riudebitllenc, d'aquell que el notes en la fonètica forçada. I què
ha passat amb el francès? Donarem les culpes al progenitor: el seu pare renega
de la seva antiga pàtria i es va negar a injectar-li dosis de la llengua de
Molière quan era petita.
Durant la seva escolarització,
el català va ser la llengua dominant. La primera aparició de la lengua del imperio va ser amb RTVE i l'anime
japonès Digimon. En aquella època,
per ella, parlar en castellà era com parlar en català, però afegint una ‘o’ al
final de cada substantiu masculí. [...] El francès era aquella llengua que
parlava una gent que no parava de fer-se petons, que havia de visitar cada
estiu, viatge que comportava interminables hores en cotxe que esgotaven la
bateria de la Game Boy. Durant els juliols de la seva infància es dedicava a perfeccionar
la seva pronunciació del ‘bonjour’ i del ‘je-veux-de-l’eau-s'il-vous-plaît’. A part
d'aquestes tres primeres llengües, l'anglès va aparèixer en forma d'animals i colors
en fitxes a parvulari que es van anar complicant a mesura que anava passant
cursos. Després van venir els cursos extraescolars d'anglès i de francès durant
l'institut ―imposats a la força― i, més endavant, les classes extra durant el
període d'estudiant universitària ―aquest cop, auto-imposats―.
Situació actual de l'espècimen:
- Català: nadiu.
- Castellà: nadiu [inserir riures enllaunats].
- Anglès: avançat (té el B2 acreditat i encara s'ha d'espavilar per acreditar el C1). Tècnicament, l'estada de dues setmanes en un poble del sud-est de la costa Britànica va servir per millorar les seves habilitats lingüístiques, tot i que la ingesta incessant de pel·lícules i sèries en versió original també configura una millora substancial.
- Francès: intermedi (de nou el B1 acreditat i caldria acreditar també el B2). Pregunta d'investigació: pot millorar-ne el nivell escoltant black metal francès?
- Japonès: el ‘Kawaii Desu Senpai’ de pseudo-weeaboo es considera conèixer l'idioma? (Resposta: no).
Futur de l'espècimen:
Li agradaria estudiar més llengües, però el seu caparró comença a saturar-se i no es veu amb prou temps com per començar a estudiar un altre idioma, ja que prefereix continuar millorant l'anglès i el francès.
LIDIA.
ResponEliminaHola, Alice. M'ha sobtat molt saber que tens una llengua d'herència i que el teu pare es francès, no ho sabia. Veig que això dels blocs ens farà descobrir coses noves. Pel que veig en el ventall, vas començar a estudiar/aprendre/adquirir el francès des de bien petita, però llegint la teva entrada he vist que el teu pare renegava d'ensenyar-te-la. Llavors, la vas començar a estudiar com a llengua estrangera des de petita o els primers anys de vida el teu pare et parlava en francès? En aquest darrer cas, tot i que et deixés de parlar en francès, "recordes" alguna cosa d'aquesta etapa?
La sofisticació francesa no la portaven els gens de mun pare i per això no es nota la gabatxoneria que tècnicament hauria de tenir \o/
EliminaDe petita, tant mun pare, com ma mare em deien coses en francès. Em van donar un input reduït de vocabulari i frases que tal com em va entrar per una orella, em va sortir per l'altra. Com que de francès en sé menys que d'anglès i, tenint en compte el nivell que tinc, no el considero llengua d'herència. O sí que l'hauria de considerar?
Hola, Alice! Una entrada molt divertida i informativa. Veig que els nostres orígens són força semblants: pares que reneguen de la seva llengua materna (però jo vaig tenir la sort de que l'input del castellà no és pas reduït per aquí, per això és una pena que no et parlés en francès...) i productes nipons que ens van ajudar a millorar la segona llengua.
ResponEliminaLes catalanades, crec, són inevitables quan parlem en castellà, és una senya d'identitat!
Ala! m'encanta que tinguis un castellà riudebitllenc! no em sento tan sola en aquesta societat! és molt dur arribar a la big city i que et mirin "raro" pel teu castellà acatalanat.
ResponEliminaCom pot ser possible una tortura tan terrible com la de portar-te hores i hores amb cotxe fins a França i que no t'ensenyéssin francès? m'ha encantat l'entrada!