#3 Teories psicològiques

Prova XD-A-30. L’espècimen fa memòria i intenta raonar sobre les teories psicològiques que ha experimentat com a aprenent.

La teoria és una cosa i la pràctica n’és una altra, no? Doncs això també passa amb l’ensenyament. En el seu moment, tot de pensadors i experts van idear unes teories trencadores a la seva època per millorar l’ensenyança, unes teories que als seus ulls eren perfectes, però que després a la pràctica poden resultar no ser-ho tant.

Vull fer un comentari de cada teoria presentada a classe:

(1) “Conductista: exposició a estímuls d'aprenentatge, repeticions orals i escrites, exercicis de partícules i fragments, progressió molt ordenada de menys a més dificultat, correcció total i rigorosa, èmfasi en la forma i la correcció.”

Crec que gran part de l’ensenyament que he rebut ha estat a partir d’aquesta teoria. Tant en classes de llengua com en classes de matemàtiques. Per exemple, la idea de fragmentar la llengua per tal de poder-la estudiar "pas a pas" és, potser, la manera més factible d’estructurar els coneixements i poder-los aprendre sense que "la Cosa" esdevingui un caos. A més a més, hi ha elements que s’han d’aprendre de memòria. Posarem un exemple: les llistes interminables dels verbs irregulars anglesos que ens donaven durant l’educació secundaria. 

(2) “Cognitivista: èmfasi en la comprensió, foment de la reflexió lingüística i la consciència de l'ús lingüístic, més dedicació a l'escrit, correcció menys estricta.”

Aquesta és la versió oposada al conductisme. Els alumnes ja no som tractats com lloros, ara ens fan pensar. Ui, quina por! Durant la ESO ens vam passar les classes de català i castellà fent arbres sintàctics que al final acabaves fent per inèrcia sense raonar. 

(3) “Humanista: atenció a les emocions i l'estat personal, menys obligacions, atenció a les idees, pensaments i històries personals, desenvolupament de vincles afectius amb els companys.”

Els que defensen la corrent humanista en educació, sempre els he vist com neo-hippies (un altre dia ja parlarem del col·lectiu tecno-progressista, que en certa manera seria la versió cyberpunk del neo-hippisme). Aprendre a base de flower power. No m’agrada. Potser perquè tinc la sensació que no aprenc res. L’únic record recent que tinc relacionat amb l’humanisme és el d’una classe "especial" de francès a l’EOI. Va ser una activitat fora de la normalitat: ens van fer anar a la sala d’actes, ens van fer posar les cadires en rotllana, ens van repartir lletres de cançons, ens van fer cantar i a la que ens van començar a fer tècniques de relaxació, vaig agafar els trastets i vaig marxar. Potser no queda bé dir-ho aquí, però és igual. La sensació d’estar perdent el temps era important i no vaig poder estar-me més temps en una classe-forn com aquella durant una tarda de juliol. 

(4) “Constructivisme: treball actiu de l'aprenent, guia constant del docent, atenció als coneixements previs i a la connexió amb el que cal aprendre.”

Aquest potser s’acostaria a una teoria ideal: l’alumne és una casa i el professor la bastida. Ojut amb la metàfora. L’alumne s’esforça i el professor l’ajuda, tenint en compte el que ja sap, i plantejant activitats útils relacionades amb el que s’està aprenent. Les classes extraescolars de francès i anglès que vaig fer primer, de petita, imposades per fonts externes i després auto-imposades (veure entrada #1) es basaven en aquest concepte. Les professores que vaig tenir sabien d’on partia i m’ajudaven a millorar el que trobava més difícil. 

(5) “Socioconstructivista: èmfasi en la interacció situada, treball en grup i parella, importància del diàleg oral en qualsevol aprenentatge, èmfasi en el contingut i en l'atenció als interessos de l'aprenent.”

Socialitzar a l’aula = drama. Sóc un individu tímid i prefereixo tenir poques dosis d’interacció al dia/classe o puc arribar a "implossionar" si es sobrepassa aquesta dosi, portant a escenes d’incomoditat màxima. A l’institut, a vegades tocava fer activitats PARTICIPATIVES, fos l’assignatura que fos, i el drama s’intensificava. Nota: pot servir de teràpia de shock pels alumnes tímids, però alguns es poden arribar a posar malalts.

Comentari final: Com tot, sempre hi ha la possibilitat de mesclar diferents elements, els resultats d’aquests experiments poden esdevenir útils i “brutals” (l’exemple d’aquest enllaç  no ve a cuentu, i el d’aquest, tampoc, però és el meu blog i, si parlo de barreges bones, n’hi poso dues de bones). Havent fet memòria, puc dir que he rebut metodologies d’ensenyament basades en diferents teories psicològiques i que encara que una no sigui perfecta, si es combina amb una altra, es pot millorar.